Per què jo vull!

Perquè no vull que els arbres m'impedeixin veure el bosc.

Perquè  els greuges i les decepcions es barregen amb els caminets daurats compartits, talment com la vida, diversa!.

Perquè vull apendre a calçar les teves sabates i saber de què parles, com sents i tu?, t'atreveixes?.

Perquè estimar és una carrera de fons i no una cursa puntual.

Perquè les paraules són ponts de mar blava i els silencis el seu captiveri.

Perquè el goig del cor esperona cos i ànima.

Perquè tinc un ram de preguntes i il.lusions, que il.luminen els sentits.

Perquè allò que veiem camp enllà, és el projecte del nostre esguard interior.

Perquè sí, perquè jo vull. Tot comença i acaba en un mateix .

Se'm gira feina!.

♪♫♪

Si jo fos...

Jo trio VIURE

La sensibilitat amplificada és una arma de doble tallant,llegia.  És meravellosa quan tot  (difícil) va bé i demolidora,  quan van mal dades. I em ve a la memòria  el síndrome d'Stendhal d'una amiga, extasiada davant la bellesa de certes obres d'art;  la filofobia (resulta que se'n diu així) de qui no pot enamorar-se o qui et diu que aquells que senten menys, potser són més feliços. 

La solució, sentir en justa mesura?, menys?, apretar a córrer quan perdem el control?, qui sóc jo per dir el què i el com..., una humil patidora més. Com aquells llibres que llegia quan era petita, jo trio la meva aventura, a vegades l'encerto i  el trajecte és interessant, el final  bonic i d'altres entomes la patacada com millor pots, amb el bagatge del camí recorregut.

Et donc la raó en allò de viure el present, però una estima els trajectes llargs amb bitllet 

sense tornada, si més no amb la intenció posada. Les platges fondes per capbussar-m'hi
 i el blau a l'horitzó. Viure cada instant en les coses i que em recordin moments,
colors, olors... compartits, sentir!.

Sí triem o hauríem, si més no, fins hi tot, aquella tria de qui dia passa, any empeny. 

Ser conscients dels pals a les rodes i esforçar-nos per salvar els obstacles. 

Trio viure amb tots els sentits, ser un cul inquiet i no un enciam per reverdir.

He mudat la pell, però segueix fina. Sensible a les carícies, als petons i abraçades, al gest tendre, a la mirada cómplice, a les paraules sinceres. 

Inflexible amb les incoherències.

 Perquè com diu el Mestre...

's'esmena el viure amb més viure'*

♪♫♪

Jump!

*Miquel Martí i Pol

Reflexions compartides

Avui 'sols' vull compartir uns bocins d'una entrevista que fa un temps li van fer a

Ana Maria Matute, genial!, una reflexió sobre la vida mateixa.

En aquest raconet que em serveix per endreçar, expressar i compartir mil pensaments,

us deixo les seves paraules com engrunes de pa...per seguir un caminet màgic.

Com a humana, se sent orgullosa d'alguna cosa?
Sí, de l'amor. De la capacitat d'estimar. Jo he conegut l'amor i també l'he patit. L'amor és una equivocació meravellosa.

La vida és màgica. 

Conec la pena més fonda, però també la felicitat més gran, més brillant i esclatant. He sentit l'amor i m'he sentit estimada. Ho pot dir poca gent, això. Tot el que et passa a la vida s'ha d'acceptar, el que és bo i el que és dolent.

L'amor apareix, pum, quan menys te l'esperes. 

Així sigui!.

Sentir en cos i ànima, val la pena córre aquest risc...

♪♫♪

Vida per VIURE!

Tot i res

T'entregues, estimes. Vius en plenitud.
Resisteixes angoixes, dones escalf a les pors. Abraçes esperances. Somrius, comparteixes dies assoleiats i nits de lluna plena. Plores pèrdues.
Vius..., a voltes  en minúscula, fins que un tot és torna res.  
Ja no esperes ni desesperes. Entomes i vius...

Te quise y no me arrepiento
Por qué me llevo lo que aprendí.
A veces ganas perdiendo.
Camila
 

Hi ha qui gosa doblegar l'instint més contundent, el de la supervivència. Colpeixen les paraules en  la llunyania,  incomprensió inabastable. L'imagines com una ombra que rosega  l'ànima fins escanyar-la. Fet trencador d'aquella norma no escrita, que nega la llibertat de posar fi a la pròpia vida. Qui es veu en cor de jutjar?!. 

Som narradors de la pròpia existència, captius del nostre horitzó.

Un forte abbraccio, E.

♪♫♪

Time to Say Goodbye

Imatges versus paraules

Imatges confrontades amb les paraules,

són vencedores en l'era digital. 

Malgrat ens nodrim de paraules i algunes vegades habitem en elles*, 

com diu el meu estimat poeta de capçalera.

Imatges, valen més que mil paraules?.

No vols triar, que despullin les paraules, les imatges, les olors, el tacte...

I recordes el secret que la guineu dóna a conèixer al Petit Príncep:

'Allò que és essencial és invisible als ulls'.

*Miquel Martí i Pol

♪♫♪

Me sobren paraules

Amb el cor a la mà i les defenses baixes...

Paraules per un dia com avui, imposat, 

per demà o l'altre de més enllà, per quan dicti el cor, ell que sol ser savi.

Frases clares com el cel blau que tant em fascina.

Paraules per un sempre,

  quan l'AMOR abandera un nosaltres.

♪♫♪

I Do Believe in Love♥ 

Maridatge de contrastos

És senzill, qüestió de pràctica, paraula de sommelier. Mentre seguia les indicacions, endinsa el nas i els llavis en la boca de la copa i es sorprèn pels aromes que perceb, al remoure-la. La memòria, com un ordinador en modus búsqueda, intenta posar-hi nom...poma àcida, plàtan, fruita madura, però fa fallida i persisteix en l'intent, com un joc ben saborós. L'olfacte  està en hores baixes, però gaudeix de l'exercici.

Pràctica, intenció, passió en allò què fas, que et mou, que vols descobrir, apendre, compartir. I un tarannà zen, observador,  que obre les portes a mil sensacions. Viure (en lletres majúscules) i estimar, un maridatge sublim . 

Som maldestres en l'art d'estimar, és més fàcil identificar aromes? (una en dubta). Relacions humanes enriquidores, fràgils, estimades, doloroses, preuades, enyorades...Talment com la vida, plena de contrastos i efímera. Malgrat tot cal apendre a estimar-la, fins hi tot quan escup insensateses. No defallir. Sols l'amor li dóna sentit, li retorna el blau que bressola.

Per què com deia Wilheim, què seria sense amor el món pel nostre cor?, com una llanterna màgica sense llum.

♪♫♪

Ain't No Mountain high enough...

D' il.lusions i vida...

Font: Internet

Recordo que quan era petita en posar-me al llit, feia un petit recompte de la jornada: 

d'allò fet, compartit, descobert..., ràpid, ràpid!, abans que la son m'atrapés i el darrer pensament era un i demà? i vet aquí que qualsevol petit projecte, trobada, joc, era la il.lusió pel dia següent! i la son em vencia amb un somriure. Mantenc aquest petit costum amb els matisos que imposa l'edat.

Les il.lusions, motors del dia a dia que ens esperonen, però ai qui viu d'il.lusions òptiques, neda en les tèrboles aigües del desencís!.  El viure a vegades ens afronta amb el gris. Tot i que vull pensar que quan desitges quelcom amb força, tot l'Univers conspira perquè ho aconsegueixis, una és tossuda de mena!.

Benvingudes les il.lusions esperançadores, que et fan sentir viva!. Això sí,  amb els peuets a la terra i el ♥ bategant, el millor tàndem!.

♪♫♪

NaNiT

,

Conscient...

Quan creixis descobriràs que ja vas defensar mentides, et vas enganyar a tu mateix o vas patir per futeses. Si ets un bon guerrer, no et culparàs per això, però tampoc deixaràs que els teus errors es repeteixin.

El perdó és una expressió d'amor. El perdó allibera de lligaments que amarguen l'ànima i emmalalteixen el cos. El perdó no significa excusar o justificar un determinat esdeveniment o mal comportament. No és acceptar l'ocorregut amb resignació.No és negar el dolor.No és minimitzar els esdeveniments ocorreguts. No significa que estiguis d'acord amb el que va passar, ni que ho aprovis. Perdonar no significa deixar de donar-li importància al que va succeïr, ni donar-li la raó a algú que et va danyar. Simplement significa deixar de costat aquells pensaments negatius que ens van causar dolor o enuig.  El perdó és ÚNICAMENT PER A TU i per a ningú més. No s'ha d'esperar que la persona que ens va agredir canviï o modifiqui la seva conducta doncs el més probables és que aquesta persona no canviï.

La falta de perdó et lliga a les persones des del ressentiment. Et té encadenat. El perdó s'ha de realitzar "sense expectatives" sense esperar que res succeeixi. Si esperem que l'agressor accepti el seu error, estarem esperant en va i gastarem el nostre temps i les nostres energies en una disculpa que mai no arribarà. Si estem esperant aquesta reacció, després d'haver perdonat, doncs realment no perdonem de cor ja que continuem esperant  un rescabalament. Seguim ancorats en el problema, en l'ahir, volent que ens paguin pel nostre dolor. Llavors no hem perdonat.

No existeix res ni ningú que pugui rescabalar el dolor ocasionat en el passat, el passat no té com ser canviat. Cap tipus de revenja o retribució no podran reparar els moments de tristesa i desolació viscuts.La falta de perdó és la metzina més destructiva per a l'esperit, ja que neutralitza els recursos emocionals que tens. El perdó és una declaració que podem i hem de renovar a diari. Moltes vegades la persona més important que has de perdonar és a TU mateix, per totes les coses que no van ser de la manera que pensaves.

Perdonant des del nostre cor, aconseguim mirar els fets tal com van succeïr i després decidim deixar-los anar, deixar-los en l'ahir. Acceptem que som APRENENTS! Que la lliçó ja es troba apresa i que hem aconseguit vèncer les circumstàncies negatives que ens van tocar viure. Perdona perquè puguis ser perdonat. Recorda que amb la vara que mesures, seràs mesurat...

(Paulo Coelho)

Una cançó que em recorda unes paraules...casualitat?, no ho crec. 
Certes imatges encara esglaien el cor, l'afebleixen, però com llegia fa uns dies...després d'uns temps, en vénen uns altres.
Amén!!

Preguntes disperses...

 És possible mostrar-se sense disfresses?.

Ens compartim?, el què?, amb qui?, com?,  som conscients del que lliurem?

No és el mateix el coneixement que la saviesa, 

pots saber com cuidar un jardinet, 

però ho fas? o ho interpretes?.

No és el mateix la sinceritat de doble tallant que la franquesa de cor.

 

I ja ho deia el meu poeta de capçalera...

No demano gran cosa.

fer l'amor sense crosses

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí  i Pol

♫♪

Puc tancar i obrir

De paraules i altres ingredients...

Estimo les paraules, a voltes desordenades, tímides, agoserades, tendres, colpidores. Ens nodrim de paraules, no ens adonem i arribem a habitar en elles, arrelades, com les soques d'un bosc frondós.

Però i el gest i el fet?, elements que conformen l'escultura cap a on tots convergim. Vesteixen les paraules o les disfressen?. No cal escollir, no vull escollir, no són bastides provisionals.  

A qui correspongui, dona´m paraules franques (malgrat no sempre les comparteixi), que  caminin de braçet de gestos i fets, una no és bona interpretadora de dispars intencions. En compensació, t'esguardo amb la mirada i t'escolto amb el cor. 

Aquest és el meu clam!.

Alliberar les llàgrimes amb les paraules, les pors amb carícies, la impotència amb el gest. Esborrar la irracionalitat de la vida, amb la irracionalitat del plaer.

Bel Olid.

♪♫

Un núvol blanc