Perquè no vull que els arbres m'impedeixin veure el bosc.
Perquè els greuges i les decepcions es barregen amb els caminets daurats compartits, talment com la vida, diversa!.
Perquè vull apendre a calçar les teves sabates i saber de què parles, com sents i tu?, t'atreveixes?.
Perquè estimar és una carrera de fons i no una cursa puntual.
Perquè les paraules són ponts de mar blava i els silencis el seu captiveri.
Perquè el goig del cor esperona cos i ànima.
Perquè tinc un ram de preguntes i il.lusions, que il.luminen els sentits.
Perquè allò que veiem camp enllà, és el projecte del nostre esguard interior.
Perquè sí, perquè jo vull. Tot comença i acaba en un mateix .
Se'm gira feina!.
♪♫♪
La feina més grossa, ja l'has feta... que és estar convençuda que tot comença i acaba en un mateix. Aquesta no és fàcil. Fa molt de temps que ho sé i encara se m'oblida de vegades.
ResponEliminaDesprés d'aquesta... en ve molta d'altra, però amb convenciment crec que és una feina que dóna molts bons fruits i per tant agraïda.
És un convenciment, tot i que a vegades trontolli per alguna ventada....Dona sàvia, Carme!
EliminaSí és un no parar! i sí sol ser agraït aquest feinejar.
Una bona reflexió. Admets el guiatge i te l'apliques.
ResponEliminaBon viatge a les millores!
Un viatge no sempre planer, Xavier...però els bons moments compensen.
EliminaSe't gira feina, però de la bona, no? O què? Perquè per variar, no t'entenc massa...
ResponEliminaLa feina si la fem de bon grat i amb il.lusió, sols ser 'bona', no trobes XeXu?. Tot depèn de les ulleres que ens pose'm ;-) .
EliminaHahahaha...sí home sí, prou bé!.
perquè jo vull deixar un comentari...
ResponEliminaSempre ben trobat el teu comentari!, Sr. Pons :-)
EliminaSi ens posem les sabates d'un altre, sentirem el mateix que ell? I potser ens aniran bé per aquesta carrera de fans que és l'amor...
ResponEliminaPetonets de colors.
La feina més difícil o la que fa més mandra, Roser. No sé si ens anirà més bé, però sense cap mena de dubte les nostre mires s'ampliarien...
EliminaPetonets, mil bonica.
Em quedo amb aquesta "Perquè estimar és una carrera de fons i no una cursa puntual."
ResponEliminaBé, de fet, amb totes, però aquesta especialment em dóna ànims i esperona.
M'alegro Rits!, cursa no exenta d'obstacles...però val la pena el trajecte.
EliminaUna feinada, però val la pena
ResponEliminaOitant Loreto, malgrat no ser sempre fàcil....
EliminaPerquè veig que vols més enllà, perquè se que ja has caminat,
ResponEliminaperquè et preguntes si et seguiran? Perquè hi ha qui té encara por...
Però el teu camí interior ja l'has fet! Això és el que conté.
Perquè?
Perquè tu...tu ho vals?
Abraçada forta!!!
Sí tots aquests perquè's i altres que sempre volten pel cap.
EliminaMolt observador!.
Abraçada Josep :-)
Q bonica ets, Audrey... :-)
ResponEliminaM'agrada la teva forma de veure la vida i l'amor... Tan d bo podés compartir-la... Deu ser bonic començar una cursa sabent on vas, quan vols trigar i fins on has de guardar força a les cames. Jo potser soc així a les curses populars xò per l'amor soc més de posar-se les bambes, començar a córrer i pensar sols en el següent pas... M'asfíxien les línees d'arribada. Suposo q així em va...
Molta sort, Audrey. T'ho desitjo de tot cor.
Petons,
A
Sí m'agrada saber on vaig, malgrat el sentit de l'orientació no és el meu fort ;-), no sé mai quan trigaré, però una intenta superar-se, a vegades malgasto les forces, però si crec en el trajecte m'hi esforço. És una carrera de fons...no hi falten els obstacles. Sempre pots canviar de calçat, de direcció, de sentit, de tarannà...Tot comença i acaba en un mateix.
EliminaGràcies Anònim.!!
Gràcies a tots pels vostres comentaris!, em fan il.lusió.
ResponElimina