diumenge, 26 de gener del 2014

Com l'espai...






Intenta ser com l'espai, deia.
En silenci, dóna cabuda a les coses boniques i a les que no ho són tant, 
als estels i la lluna, 
al mar i la muntanya, 
a la bona gent i a...la resta diversa,
a la veritat, a la mentida, al dubtes,  a les mitges tintes.
Estar per una estona immòbil, sense rebutjar sensacions, integrant emocions en aquest present estàtic. No és pas fàcil fer front al mutisme intern.
T'adones que la vacuïtat és inexistent. 
Que el silenci és pesant, de paraules no dites, de pensament dispersos, 
d'il.lusions i somnis. 
Una estona per fugir del brugit extern i copsar l'intern.
I sorpresa...arriba la serenor, com onades que bressolen l'esperit.
Sentim, però escoltem?, a uns i altres, a nosaltres?

♫♪♫♪


24 comentaris:

  1. Si no t'escoltes a tu mateixa, com pots escoltar els altres? T'has de creure, escoltar-te i fer-te cas. En definitiva, has de ser qui millor et coneix, fins que trobis algú que et pugui conèixer fins i tot millor que tu mateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai XeXu hi ha qui escolta (ho deu fer veure) i poc és coneix.Trobar a qui et conegui millor que a una mateixa, és màgic!, però sí abans cal fer els deures.

      Bon vespre!

      Elimina
    2. Potser ens hem de callar amb nosaltres mateixos.

      Elimina
    3. I aquest silenci a crits,, ens faria escoltar-nos, oi Josep?

      Elimina
  2. Meditar, parar-nos a respirar, a sentir el silenci... ho hauríem de fer cada dia una estona per sentir-nos més bé i connectar amb el nostre interior. Ho expresses molt bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diuen que és tan beneficiós...la veritat és que és gratificant per cos i ment Sílvia, però com tantes coses requereix constància.

      Abraçada!

      Elimina
  3. Em de ser capaços de sortir de nosaltres mateixos per escoltar-nos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí Loreto distanciar-nos per guanyar perspectiva...i no és fàcil!, però val la pena!.

      Elimina
  4. I sovint quan estic malament la única cosa que no vull és estar amb mi mateixa... i segur que és el que millor m'aniria. Tinc por de mi.... tinc por d'escoltar-me.... de fer-me massa cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alba!!, el nostre mecanisme de defensa...Moltes vegades tenim les respostes i no les volem escoltar. Mai és tard per fer aquests deures...

      Elimina
  5. Escoltem poc... Poc a nosaltres i poc als altres... A mi m'agrada escoltar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I sol ser per aquest ordre Carme, Poc a nosaltres i poc als altres. Hi ha però boniques excepcions, a mi també m'agrada..., a vegades m'adono que no he parat bé l'orella...:-(

      Petonet!

      Elimina
  6. A vegades ens oblidem d'escoltar-nos, d'escoltar els altres, d'escoltar el silenci de les plantes, o el silenci de la mirada d'una bestiola. El silenci que parla amb el seu llenguatge, per qui el sap escoltar.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvingut Xavier!, doncs sí...els sorolls cridaneres ens distreuen...Sort dels mecanismes per aturar-nos..., ara sols cal adonar-nos de la importància d'aquest silenci.

      Elimina
  7. Escolto i tant que ho faig, però ser serenor és molt més complicat per a mi.

    Aferradetes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sa Lluna doncs aleshores estàs en el camí de la serenor...Hi ha d'haver de tot en aquest camí, per valorar encara més allò que ens fa bé, oi?

      Petonets mil!

      Elimina
  8. Si aconseguim evadir-nos del brogit que ens envolta, segur que arribarem a sentir el silenci interior...Però no n'hi ha prou, l'hem d'escoltar i aleshores com dius tu, ens sentirem envoltats de calma i serenor!
    Bona nit, malgrat la ventolera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una feina diària Roser, a vegades ens en sortim millor uns dies que altres. L'aturar-se ajuda i molt!

      Bon vespre bonica!

      Elimina
  9. El que sé és que la majoria de les persones intenten fugir del que realment senten, per molt que els seus pensaments siguin ensordidors.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Lydia i saps?, potser aquest fugir és el seu modus de vida..., fins que els sentits es desperten...o no, qui vol forçar--ho?

      Una altra de tornada per a tu!

      Elimina
  10. No deixem de ser una radiografia de la nostra introspecció. Per a mi la serenor és no malmetre la pròpia consciència. Moltes vegades no paga la pena. Vaja és el que penso...

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep m'agrada com descrius la serenor. Seria un estar en pau amb el nostre jo, vital!.

      Elimina
  11. Desig complert Pons007!!, perquè el teu bloc fa anys eh?
    Gràcies a tu...per venir cap aquí, espero que hi tornis ;-)

    ResponElimina
  12. Mil gràcies a tots per dir la vostra, per la vostra petjadeta al blog

    :-* :-* :-*

    ResponElimina

Petjades...