diumenge, 13 d’octubre del 2013

Comèdia (a)romàntica






Poc partidària del gènere de la comèdia romàntica, exceptuant els clàssics de Billy Wilder i algunes més actuals com The Notebook, Algo para recordar. Aquesta és una pel.lícula romàntica, però atípica. Et desvetlla el final des del principi. Te'l desgrana sense embuts i les peces del trencaclosques encaixen en un cor esguinçat.Talment com la vida, ens entossudim en un gest,  més enllà de la nitidesaa reveladora de les paraules.

Nit contradictòria, a banda, una pel.lícula sobre realitats enllaçades amb el desamor.
Enfront de moments super especials  recollits amb cura i bona memòria. No hi ha tria possible, si més no, aquesta no fóra real, som aquí per apendre, per sentir. Certament, la vida no permet assajos, és una obra de teatre amb regles pròpies. Tenim al nostre abast sentiments que escriuen les escenes: felicitat, tristor, estimar, enyorar, por, passió, nostàlgia, culpa, perdó, agraïment...Tot un mar per submergir-nos en solitut o en companyia, si així ho triem. 
I sí esculls un moment, la declaració d'amor més bonica a la Vida secreta de las palabras


                                                       



P.D. Gràcies Judit per compartir...♥




13 comentaris:

  1. Doncs no sé què dir-te, penso que a la vida assagem moltes coses fins arribar a trobar el camí que volem, com que tot ens serveix per aprendre, encara que en alguns moments penséssim que es tractava de l'escena principal, al final aconseguim fer-ho raonablement bé. O deixa que pensi això.

    ResponElimina
  2. Xexu, entenc l'assajar com un no viure intensament cada moment, dintre de les nostres possibilitats, un passar per alt...Com bé dius, a vegades creiem estar en l'escena principal i sols era secundària o l'escena pilot...i anem fent camí. Oitant que tot serveix per apendre!. El camí és continuat, amb escenes més duradores unes que altres. Sí podem fer-ho bé, pensa-ho, pensa-ho, vas ben encaminat!.

    ResponElimina

  3. La vida és una obra de teatre. Sempre estem interpretant i mai del cert sabem qui escriu el guió. Probablement nosaltres o tal vegada no... Aquesta és la llibertat de triar el nostre paper: secundari o principal.

    Des de El Far...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi deu ser que el guió l'escribim nosaltres, però amb afegitons de tercers o sense o sols quatre línies...Les variants són tan diverses i la llibertat nostre per triar, com bé dius.

      Elimina
  4. La vaig veure este estiu, i és una pel·lícula que de vegades em pareixia molt trista, però la veritat és que em va deixar un bon sabor de boca.

    També "La vida secreta de las palabras", es dura de vegades però hi ha molta tendresa soterrada que no es resigna a morir ofegada...

    Bé, és el que dius, la vida no és de color de rosa, ni tampoc del tacte de les espines, i no mai s'ha de deixar d'aprendre, perquè aprendre a estimar... és una cosa que dura tota la vida.

    Salut Audrey :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí Ximo presenta una realitat una trista, però alhora és tan transparent que no te deixa indiferent.

      Totalment d'acord!, una película duríssima, però hi ha amor i tendresa que vol surar.

      Estimar dóna sentit al dia a dia, sí!

      Elimina
  5. sense assajos cada dia amb cada albada s'alça el teló i encara que cada dia semble igual sempre hi ha algun detall que el fa diferent, de vegades si m'endinso molt en una pel.lícula em servix per saquejar sentiments

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius ben bonic Xelo!, no oblidem els detallets de cada dia, per petits que siguin. Ostres, sí! i a vegades una bona sacsejada, et renova!.

      Elimina
  6. Segurament no tothom entén el mateix per comèdia romàntica, i els sentiments de cada persona, vibren per coses diferents...
    A mi, "Algo para recordar", em va agradar molt... He entrat als teus moments super especials, i estic d'acord amb els moments que remarques de les pel·lícules que he vist( algunes varies vegades)...Penso que "Als ponts de Madison" també és super especial el ball a la cuina i quan ella està indecisa , si obrir la porta o no...
    I l'aprendré a nadar de, La vida secreta de las palabras, trobo que és un moment que fa pessigolles al cor...Un moment per emmarcar-lo i penjar-lo a l'estança dels sentiments!
    Petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser els moments especials que recull la Judit ens atrapen de manera diferent a cadascun de nosaltres, sentim! i aquest és el fet més important.

      Elimina
  7. Bé, jo d'entrada també sóc poc partidària de les comèdies romàntiques... però la tindre en compte

    ResponElimina
  8. Gràcies per venir i dir-me què penseu, sentim!, no hi ha dubte :-)

    Petonets!

    ResponElimina

Petjades...