diumenge, 14 de juliol del 2013

Més enllà de tu mateixa...

La més gran de les batalles és la que és lliura per dins i fas teva la frase socràtica.
Sents, observes, llegeixes quelcom d'aquí i d'allà i quatre paraules ressonen,
sorprenent
 la ment humana!.

 No tens apamats els silencis ni l'oblit. 
Colpeixen emmudits, enmig de trobades amigues.  
No negar-se cap demà,
tens el que tens i no és poca cosa!.
Ésser en aquest moment i un cor que batega.

                      Què aquests silencis et desvetllin els perquès de temps insondables!

♪♫

18 comentaris:

  1. La frase és molt encertada, i la batalla l'hem de lluitar amb allò que tenim en aquells moments, sovint quatre canyes, però és l'única manera que tenim, per això costa tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira Xexu com diria el pare, si les canyes són de bambú, tenim la seva fermesa, adaptabilitat i força i no és poca cosa!.

      Elimina
    2. i costa..., però no deixarem de mirar endavant, oi?.

      Elimina
  2. És la més salvatge de totes les batalles. No hi ha lloc per on escapolir-se. I al final som vencedors i vençuts tot alhora. Crec que sobreviure és la victòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cara a cara amb les nostres debilitats i fortaleses, Ariadna. Potser més aviat, la victòria rau en acceptar i seguir endavant, no defallir, malgrat buidors...

      Elimina
  3. És ben cert, aquesta és la gran batalla... Crec que la victòria és sobreviure i sentir-se bé... sobreviure només no és suficient. Sobreviure en l'amargor o la tristesa és haver perdut. A mi m'ho sembla... i quan hem guanyat, mai no és per sempre... quan menys ens ho esperem, toca tornar a la lluita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí Carme, guanyar i perdre, són les cares del viure i mentre aquesta batalla interna ferotge, que de vegades ens toca a la porta...

      Elimina
  4. "Ésser en aquest moment i un cor que batega", m'arriba moltíssim, com totes les teves paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia. Sentiments que ens són propers i circumstàncies personals, tampoc som tan diferents, no?.

      Elimina
  5. Però el sol surt cada dia! El món està ple de coses boniques, i només tenim permís per girar uns segons la vista enrere, per no oblidar d'on venin, i després tornar a mirar endavant, amb esperança, amb alegria!!!
    Que el cor bategui ha de ser una festa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Judit!, xipiró...:-) No oblidar les coses boniques que ens envolten, les abraçades que compartim, els somriures...i sí, xino xano, endavant!.

      Elimina
  6. Les teves paraules ,m'arriben, m'il·luminen el camí, tant, que sembla que em parlis a mi!

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rachel sentiments que ens agermanen...i mil circumstàncies que podem compartir.

      Un petonet!

      Elimina
  7. Amb qui sempre tenim el problema és amb nosaltres mateixos, d'aquí la batalla interna, dura i salvatge.
    Cal demanar perquès d'històries ja passades? Si és que he aprés alguna cosa en aquest temps és a no mirar enrere i, si miro serà només de "reull" per no caure-hi més cops...

    Petons

    Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ser crítics i sincers amb nosaltres mateixos, Josep, potser així també ho serem amb els altres...

      Una és de perquès, de saber i compendre...però no sempre s'assoleixen i toca mirar endavant.

      Petons de tornada!

      Elimina
  8. Mil gràcies per la vostra sincera opinió, s'agraeix molt. Força!, en les vostres lluites personals.

    :-*

    ResponElimina

Petjades...