(Alfie: Spoiler de la pel.lícula!)
Elles obliden, intenten, perquè l'oblit és el camí que cura moltes ferides.
És fàcil entendre que oblidar alleugereix la tristesa, que remou les aigües estancades.
No sempre resulta fàcil recórre aquest trajecte, però.
L'oblit, una vareta màgica que escampa polsims d'il.lusions!.
Per no ser presoneres de la tristor, de la por, de la rancúnia, de la nostàlgia.
Els versos afectuosos de l'ahir, els petons amb deslleialtat, la tendresa del gest, les complicitats arreu compartides...part d'un temps que bategava a les palpentes i amb ulls clucs.
Elles van oblidant, però a voltes, obliden aquest oblit salvador. Perquè hi ha absències que empolsen l'oblit i la papallona es esgarrapada per aquell enyor estèril.
Elles van oblidant, però a voltes, obliden aquest oblit salvador. Perquè hi ha absències que empolsen l'oblit i la papallona es esgarrapada per aquell enyor estèril.
I ell, incomprès que no comprèn les ferides alienes. Presoner de la llibertat?.
Ella no oblida l'aniversari de l'Oblit emmudit, no pot, però la Papallona reprèn el vol més lleugera.
♪♫♪♫
L'oblit és una cosa que ve sola, no la podem forçar, ni ens podem obligar a 'tenir-lo'. Vindrà quan hagi de venir i no abans, però el més probable és que no vingui, que senzillament convisquem amb allò que oblidaríem, però sense que ens faci mal.
ResponEliminaNo es pot forçar l'oblit, com l'estimar, cert XeXu. Sens dubte és una eina que ens ajuda a mirar endavant.
EliminaOblidant o no, que els records no facin mal, és un repte!.
Un cop algú em va dir que hem de despendre abans de tirar endavant, aqui entra l'oblit...tancar portes, sortir-ne, alliberar-nos i, així, com tu dius..."la Papallona reprèn el vol més lleugera."
ResponEliminaAbraçada ben forta
Josep
Aquest algú penso que et deia bé, Josep. Tancar el cercle, com em diu una bona amiga.
EliminaUna abraçada de tornada!
És bo que oblidem les coses negatives que ens han fet mal...Però les coses amables, que ens ajuden a viure el dia a dia amb il·lusió, no les hauríem d'oblidar mai. Però em sembla que això ja sol passar, ja que la memòria, per sort, acostuma a ser molt selectiva...
ResponEliminaPetonets.
Roser ja tens raó!, no oblidar les coses boniques que ens esperonen. La meva memòria sí que és selectiva i sempre deixa un record per la tendresa, amb els peus a la terra.
EliminaPetonets, plujosos.
Elles, la Dolors, la Carme, la Laura, la Maria, la Teresa, l'Anna, la Sílvia, la Núria i tantes altres, oblidaran. Perquè només l'oblit o la indiferència, serà la brúixola que els hi encetarà nous camins.
ResponEliminaNo oblidis amiga Audrey que darrere de cada dona hi ha una gran lluitadora que corre entre llops =:) que té impressa en la memòria genètica/biològica el fet d'estar dissenyada per construir i conservar i ben allunyada del destruir i el malmetre.
Totes les connexions neuronals la portaran a crear nous espais més segurs, per ella i per els seus, escolliran, sabran defensar-se i adaptar-se, sabran protegir, sabran volar, com les papallones que descrius, lliures i lleugeres!
Abraçada!!!
I en som de lluitadores les dones, sí!, Judit. Aquests nous camins no podrien assolir-se sense compartir-nos, no trobes?. Benvingudes les noves connexions neurals, de tot ♥!.
EliminaPetonet, enorme
L'oblit, el distanciament, ve amb el distanciament. Però a vegades no ens volem distanciar ni oblidar, i això és molt dur, quan les circumstàncies ens hi obliguen.
ResponEliminaHelena!, jo celebro que no hagis oblidat el caminet cap aquí i retrobar-te!.
EliminaSuposo que tot té el seu moment, fins hi tot l'oblit,malgrat les circumstàncies obliguin, succeirà, si així ha de ser.
Moltes gràcies a tots per venir!, per no oblidar-vos com m'agrada que compartiu amb mi el vostre sentir.
ResponEliminaUna abraçada,