 |
| *Suzanne Woolcott* |
No abarateixis el somni* i faig meves les teves paraules.
Que és com aquell caminet d'argent que s'endinsa al mar.
I conjures un mes de març sortós, d'aquest atzar que ja està escrit.
Dos solets menuts són el presagi que ho pot fer possible. Sis i vint-i-quatre.
Però sí i sí, si cal refarem tots els signes*,
del present que toqui viure, malgrat pors i camins abruptes.
Per vinclar-se al vent que fuetegi.
Però no abarateixis el somni*,
que el viure té un preu: acarar temors,
té les seves normes que aprens dia rera dia.
A voltes, té vida pròpia ...
i toques el cel.
Per això, jo et conjuro març, amb el cor a la mà
i amb els desitjos intactes,
de riure, conversar, abraçar, estimar, d'escoltar, d'apendre, sorpendre'm, de...
de moments blaus ben compartits!.
♪♫♪
Això vol dir que dónes per perdut el que encara queda de febrer? O que del març n'esperes realment molt?
ResponEliminaNo pas XeXu!, no dono mai el temps per perdut, malgrat a vegades el perdi...:-S Però sí, del març n'espero i prego i ja es veurà...
EliminaNo abaratirem ni regatejarem ni una engruna de somni ;) Precioses paraules, m'afegeixo al conjur. Amb el cor a la mà!
ResponEliminaNi engruna Silvia, ni una engruna...que no estan els temps per desperdiciar-los i el temps s'escola de les mans, vola!.
EliminaPetó de cor, per a tu!
El somni el tenim a tocar,
ResponEliminano cal ni tancar els ulls.
Barat, no ho serà!
Fita
Tant de bo, Xavier!, que el somni sigui a tocar...:-) Són somnis preuats per nosaltres, oi?-
EliminaNo abaratim res que bé prou que ens ho fan els altres
ResponEliminaOitant!, ja ho pots ben dir...Hi ha qui li agrada posar pals a les rodes, fer-nos combregar amb rodes de molí i ensorrar els anhels. Ben lluny, si us plau...
EliminaJo també faig meves les teves paraules Audrey ja que per a mi el mes de febrer és el mes més funest... I no sé el per què??? Coi d'home...
ResponEliminaSalut.
Doncs aleshores que el conjur llueixi pel teu febrer Josep, tant de bo el faci màgic i no pas funest...
EliminaAbraçada!
Jo vull seguir un d'aquests caminets d'argent, mar enllà...I vull viure un somni que tingui vida pròpia, per poder tocar el cel...
ResponEliminaPreciosa, la versió d'aquest Arc de Sant Martí...
Petonets.
Roser...i com són de bonics els caminets d'argent!, ben segur els has vist.... Hi ha qui toca els núvols i reb sorpreses menudes i ben boniques ;-) el fet és somriure des de ben endins.
EliminaPetonets de vespre!
Somiar també es viure. Feliços somnis.
ResponEliminaI com calen pel viure de cada dia, oi Loreto?
EliminaCom que sóc una mica bruixeta m'ensumo
ResponEliminaque aquest conjur funcionarà, m'hi apunto!! ;)
Aferradetes i bon dia!!
Tant de bo funcioni Sa Lluna bonica...tant de bo!, fes-lo córrer i que s´hi apunti força gent.
EliminaPetonets de tornada!
Els somnis haurien de ser les nostres banderes, les nostres prioritats! Això sí, somnis a l'abast, així mai, mai, ens colpejaria la decepció.
ResponEliminaI saps què? Doncs jo somio que un dia d'aquests quedaré per berenar amb la meva amiga, que fa molts dies que no la veig i ja la trobo a faltar.
Somies amb mi??? =;)
Somnis abastables!, sí. Però a vegades no toquem de peus a terra, ja ho tenim els humans que som imnperfectes (per sort!).
EliminaTambé somio Juditetaaaaa, bona companyia, somriures, calma i xerinola, tot a l'hora, què super xulo! :-* :-*
Gràcies per afegir-vos al meu conjur, pels vostres comentaris!.
ResponEliminaPetonets per tothom!!